Vivim Temps de
convulsió, temps de fi d’època, temps de canvis, temps de procés constituent...
Allò que està
clar és que quan es surti, realment, d‘aquesta crisis no tornarem a allà on ho havíem deixat.
Avui les forces
del capital fan ostentació de la seva capacitat per acaparar els beneficis
generats per la força de producció de la classe treballadora i de posar aquests recursos en el mercat
especulatiu (mercat que no és productiu ans al contrari descapitalitza els
mitjans de producció i, com a conseqüència, la nostra societat)
Que bé els va als
polítics que sostenen aquestes forces del capital, la voluntat del nostre país
de ser sobirà per decidir quina ha de ser la relació amb l’Estat.
Que fàcil que és embolcallar de banderes les
bruteses d’uns grup polítics que troben totes les excuses possibles per dir que
la única política possible és la que ells fan i que no és altra que retallar
els serveis públics o privatitzar-los per afavorir l’entrada del capital
especulatiu i trobar nous espais de negoci... Però sempre per culpa dels altres
(l’altra bàndol ideògic - l’altra banda de la frontera)
I mentre intenten
dividir la classe treballadora (i aquí s’agrupa tota la gent que a final de més
ha de parar la mà per cobrar i, dissortadament, la que ni tan sols pot parar la
mà per manca de feina) en classes mitjanes i classes baixes; en castes que no se
sap que i qui agrupen; en els nascuts aquí i els nascuts més enllà o els que
tenen feina i els que no en tenen.
Aquesta voluntat
de divisió no és gratuïta, ha estat potenciada per tal de dificultar la força
de la classe treballadora en la única lluita que importa que no és altra que la
lluita de classes.
Tot això ve a
tomb perquè la sortida de la crisi no podem deixar que sigui conduïda pels
mercats especulatius i els governs neoliberals-socialdemòcrates de tercera via
que han regit els destins dels anomenats països “desenvolupats”.
Tot això que,
sovint ens cau molt lluny, ens porta a preguntar-nos: I nosaltres què hi podem
fer?
En aquest punt
hem de recuperar aquella frase que definia el Fòrum Social Mundial a principis
del segle XXI:
Pensa
globalment, actua localment (i personalment afegiria)
La lluita per un
món més just comença en el nostre dia a dia. Quan critiquem les animalades de
bancs i companyies elèctriques cal que fem el pas següent. Hi ha alternatives
que es diuen Fiare, Triodos Bank, com a exemples de banca ètica o SomEnergia
com cooperativa d’energia verda sense ànim de lucre per al nostre
subministrament d’electricitat o fins a cooperatives de consum de productes de
proximitat i ecològics ...
Però si la lluita
individual que avui és possible és molt necessària, també cal la lluita col·lectiva
de la classe treballadora, per afrontar-la a la força del poder econòmic i la
seva extensió en els partit polítics que el suporten.
Aquest no serà
mai un procés curt i definitiu. Dependrà del moment històric i econòmic, però
per això mateix no podrem deixar passar les oportunitats que es vagin donant.
I els moments que
ens ha tocat viure és una d’aquestes oportunitats. Som en una cruïlla històrica
i la nostra nau pot prendre diversos camins. És per això que ara és l’hora de
la política. Manllevant les paraules de l’escriptor valencià Joan Fuster, si
ara no fem política per portar la nau per la cruïlla que interessa a la classe
treballadora ells, el poder econòmic, farà la política per nosaltres i el camí
escollit serà al que ens portarà a una absoluta desregularització de la nostra
societat que els farà acumular més riquesa a canvi d’una major precarietat i
misèria de la classe treballadora.
Històricament han
estat difícil els governs d’esquerres transformadores. Quan n’hi algun (avui
podríem parlar de centre i sud Amèrica) ja se n’ocupa el poder econòmic de
crear un sistema de desinformació per titllar-lo de dictatorial i terrorista.
Però també és
cert que la confluència del moviments i partits que s’identifiquen amb programes
d’esquerra transformadora és i ha estat
sempre molt difícil, donat que al si d’aquests partits i moviments hi conviuen
diferents cultures polítiques i, massa sovint, pureses ideològiques que són difícils de conjuminar.
Però avui aquesta
confluència és bàsica i essencial. Ningú hi ha de sobrar, ningú n’ha de ser el
pal de paller. De la mateixa manera que contra la dictadura feixista va ser
possible la lluita unitària contra un enemic comú, avui aquell enemic no és tan
clar, però segurament encara és molt més perillós.
Han estat moltes
les iniciatives en la línia de provocar una confluència per a guanyar. Possiblement
cadascuna d’aquestes s’ha fet pensant en obrir els braços per tal de poder
acollir el altres en la pròpia iniciativa. Aquest no és el camí !!!
Cal que l’esquerra
guanyi poder polític, a través d’un “front ampli” (com diuen la gent d’Uruguai)
i tot i que això no és un procés que es fa en quatre dies, cal començar-hi a
treballar (com així ja s’està fent)
El primer estadi
on aquesta confluència es pot començar a practicar ha de ser els pobles i
ciutats i, temporalment, les properes eleccions municipals.
Pensant que és en
aquest nivell on es pot començar a canviar el model per a propiciar una
democràcia que no sigui només “quadriennal” (és a dir que només s’exerceix en
el gran dia de la democràcia que és la data de les eleccions) que posi els
fonament per a promoure la participació democràtica de la classe treballadora
en defensa d’una nova via amb uns objectius contraris als qui avui controlen el
poder.
.