UNA OPORTUNITAT... HISTÒRICA ?

Vivim Temps de convulsió, temps de fi d’època, temps de canvis, temps de procés constituent...

Allò que està clar és que quan es surti, realment, d‘aquesta crisis  no tornarem a allà on ho havíem deixat.

Avui les forces del capital fan ostentació de la seva capacitat per acaparar els beneficis generats per la força de producció de la classe treballadora i  de posar aquests recursos en el mercat especulatiu (mercat que no és productiu ans al contrari descapitalitza els mitjans de producció i, com a conseqüència, la nostra societat)

Que bé els va als polítics que sostenen aquestes forces del capital, la voluntat del nostre país de ser sobirà per decidir quina ha de ser la relació amb l’Estat.

 Que fàcil que és embolcallar de banderes les bruteses d’uns grup polítics que troben totes les excuses possibles per dir que la única política possible és la que ells fan i que no és altra que retallar els serveis públics o privatitzar-los per afavorir l’entrada del capital especulatiu i trobar nous espais de negoci... Però sempre per culpa dels altres (l’altra bàndol ideògic - l’altra banda de la frontera)

I mentre intenten dividir la classe treballadora (i aquí s’agrupa tota la gent que a final de més ha de parar la mà per cobrar i, dissortadament, la que ni tan sols pot parar la mà per manca de feina) en classes mitjanes i classes baixes; en castes que no se sap que i qui agrupen; en els nascuts aquí i els nascuts més enllà o els que tenen feina i els que no en tenen.

Aquesta voluntat de divisió no és gratuïta, ha estat potenciada per tal de dificultar la força de la classe treballadora en la única lluita que importa que no és altra que la lluita de classes.

Tot això ve a tomb perquè la sortida de la crisi no podem deixar que sigui conduïda pels mercats especulatius i els governs neoliberals-socialdemòcrates de tercera via que han regit els destins dels anomenats països “desenvolupats”.

Tot això que, sovint ens cau molt lluny, ens porta a preguntar-nos: I nosaltres què hi podem fer?

En aquest punt hem de recuperar aquella frase que definia el Fòrum Social Mundial a principis del segle XXI:

Pensa globalment, actua localment (i personalment afegiria)

La lluita per un món més just comença en el nostre dia a dia. Quan critiquem les animalades de bancs i companyies elèctriques cal que fem el pas següent. Hi ha alternatives que es diuen Fiare, Triodos Bank, com a exemples de banca ètica o SomEnergia com cooperativa d’energia verda sense ànim de lucre per al nostre subministrament d’electricitat o fins a cooperatives de consum de productes de proximitat i ecològics ...

Però si la lluita individual que avui és possible és molt necessària, també cal la lluita col·lectiva de la classe treballadora, per afrontar-la a la força del poder econòmic i la seva extensió en els partit polítics que el suporten.

Aquest no serà mai un procés curt i definitiu. Dependrà del moment històric i econòmic, però per això mateix no podrem deixar passar les oportunitats que es vagin donant.

I els moments que ens ha tocat viure és una d’aquestes oportunitats. Som en una cruïlla històrica i la nostra nau pot prendre diversos camins. És per això que ara és l’hora de la política. Manllevant les paraules de l’escriptor valencià Joan Fuster, si ara no fem política per portar la nau per la cruïlla que interessa a la classe treballadora ells, el poder econòmic, farà la política per nosaltres i el camí escollit serà al que ens portarà a una absoluta desregularització de la nostra societat que els farà acumular més riquesa a canvi d’una major precarietat i misèria de la classe treballadora.

Històricament han estat difícil els governs d’esquerres transformadores. Quan n’hi algun (avui podríem parlar de centre i sud Amèrica) ja se n’ocupa el poder econòmic de crear un sistema de desinformació per titllar-lo de dictatorial i terrorista.

Però també és cert que la confluència del moviments i partits que s’identifiquen amb programes  d’esquerra transformadora és i ha estat sempre molt difícil, donat que al si d’aquests partits i moviments hi conviuen diferents cultures polítiques i, massa sovint, pureses ideològiques  que són difícils de conjuminar.

Però avui aquesta confluència és bàsica i essencial. Ningú hi ha de sobrar, ningú n’ha de ser el pal de paller. De la mateixa manera que contra la dictadura feixista va ser possible la lluita unitària contra un enemic comú, avui aquell enemic no és tan clar, però segurament encara és molt més perillós.

Han estat moltes les iniciatives en la línia de provocar una confluència per a guanyar. Possiblement cadascuna d’aquestes s’ha fet pensant en obrir els braços per tal de poder acollir el altres en la pròpia iniciativa. Aquest no és el camí !!!

Cal que l’esquerra guanyi poder polític, a través d’un “front ampli” (com diuen la gent d’Uruguai) i tot i que això no és un procés que es fa en quatre dies, cal començar-hi a treballar (com així ja s’està fent)

El primer estadi on aquesta confluència es pot començar a practicar ha de ser els pobles i ciutats i, temporalment, les properes eleccions municipals.

Pensant que és en aquest nivell on es pot començar a canviar el model per a propiciar una democràcia que no sigui només “quadriennal” (és a dir que només s’exerceix en el gran dia de la democràcia que és la data de les eleccions) que posi els fonament per a promoure la participació democràtica de la classe treballadora en defensa d’una nova via amb uns objectius contraris als qui avui controlen el poder.