13/01/2013
PREÀMBUL
Catalunya és una
nació, i com a tal té el dret a decidir lliurament el seu destí, és a dir, a
exercir el dret a l’autodeterminació.
La voluntat d’autogovern
del poble català s’ha expressat de forma constant al llarg de la història.
Durant el segle XX aquesta voluntat es va poder concretar en la recuperació de
la Generalitat en el marc de l’Estatut d’Autonomia de 1932, aprovat durant la
II República. L’aixecament feixista de 1936 i la guerra que aquesta insurrecció
va provocar, va comptar amb una resistència activa del poble i el Govern de
Catalunya. Aquesta resistència va continuar durant la llarga dictadura
franquista; una de les fites fonamentals d’aquesta actitud de lluita per les
llibertats es concretà en la creació de l’Assemblea de Catalunya, l’any 1971:
el punt tercer de la seva declaració fundacional exigia “el restabliment
provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de
1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via
per a arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.
El poble de
Catalunya ha expressat, després de la dictadura franquista, en dues ocasions, l’any
1979 i l’any 2006, la seva voluntat d’autogovern concretada en els respectius
Estatuts d’Autonomia. I al llarg dels trenta-tres anys d’existència de les
institucions democràtiques catalanes recuperades, el Parlament de Catalunya ha
proclamat en diverses ocasions el dret imprescriptible, irrenunciable i
inalienable del poble català a l’autodeterminació.
La sentència del
Tribunal Constitucional 31/2010, com a conseqüència dels recursos presentats
pel PP i el Defensor del Pueblo, va suposar un menyspreu a la voluntat del poble
català en no respectar la decisió de la ciutadania expressada en referèndum l’any
2006.
La sentència va
comportar la ruptura del pacte constitucional i va obrir una etapa en la que la
única via de sortida democràtica passa per retornar la veu i la capacitat de
decisió al poble català.
Les
manifestacions massives del 10 de juliol de 2010 i de l’11 de setembre de 2012
son expressió del rebuig de la ciutadania envers la manca de respecte a les
decisions del poble català. La resolució 742/IX del Parlament de Catalunya, del
27 de setembre de 2012, aprovada per una majoria de vuitanta-sis diputats i diputades
marca de forma inequívoca el camí cap a una consulta o referèndum d’autodeterminació.
Els resultats de les eleccions del 25 de novembre han ratificat la voluntat de celebrar la consulta
o el referèndum durant la present legislatura i alhora han configurat una
composició del Parlament que expressa la pluralitat de les forces que donen
suport a aquest procés.
Cal recordar,
però, que l’inici del camí cap a l’autodeterminació coincideix amb una crisi
econòmica que ha comportat decisions governamentals que han retallat l’estat de
benestar. És imprescindible doncs que el procés cap el dret a decidir vagi
acompanyat d’un pacte que garanteixi els drets socials i democràtics de la
ciutadania i del país.
Els darrers temps
hem viscut un continuat procés de recentralització, d’atac a l’autogovern de
Catalunya i a la llengua catalana per part del Govern de l’Estat, que s’ha vist
afavorit per la sentència del TC. Uns atacs a la llengua catalana que en el cas
del País Valencià i de les Illes Balears han estat liderats pels respectius
governs. Amb aquests i d’altres pobles compartim una llengua i uns vincles
històrics i culturals, en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem
la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenç cap el reconeixement
dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article
12 de l’actual Estatut.
De forma
simultània, aquest procés s’ha de fer en un context d’una forta demanda
ciutadana de regeneració democràtica, amb una exigència àmpliament compartida
que reclama altres maneres de fer política. El procés pel dret a decidir, sense una profunda
regeneració democràtica que expulsi la corrupció de la vida política de
Catalunya, serà molt més difícil i tindrà molta menys credibilitat.
Per tal de
continuar avançant en aquest procés, el Parlament de Catalunya, reunit en
sessió plenària en l’inici de la X legislatura, i en representació de la voluntat
popular expressada democràticament a les darreres eleccions del 25 de novembre
de 2012, formula la següent:
DELARACIÓ SOBRE LA SOBIRANIA I EL DRET A DECIDIR DEL POBLE
DE CATALUNYA
1. El Parlament
de Catalunya, d’acord amb la voluntat popular expressada democràticament,
declara de forma solemne que el poble català, en tant que subjecte polític i
jurídic, disposa de la sobirania democràtica necessària per a fer efectiu l’exercici
del dret a decidir, com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles,
per poder escollir el seu futur polític amb llibertat i sense límits.
2. El procés
català del dret a decidir es realitzarà d’acord amb els principis següents:
2.1. Legitimitat
democràtica
El dret a decidir
no es fonamenta tan sols en el reconeixement de que Catalunya com a nació pot
decidir lliurement el seu destí; és també una expressió concreta de les
llibertats democràtiques. I és per aquest motiu, que la voluntat de celebrar un
referèndum o consulta pot ser àmpliament majoritària a la societat i al
Parlament, independentment de les legítimes opcions que es vulguin defensar
quan la consulta es produeixi.
El Parlament
vetllarà per assegurar que el procés sigui escrupolosament democràtic,
garantint la pluralitat d’opcions i el respecte a totes elles, a través de la
deliberació i el lliure debat, en especial a través d’un tractament igualitari en
els mitjans públics de comunicació, amb l’objectiu que el pronunciament que en
resulti sigui l’expressió majoritària de la voluntat popular.
2.2. Diàleg
El Parlament i el
Govern de Catalunya apostaran pel diàleg i la negociació amb l’Estat espanyol,
les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.
2.3. Pluralitat
El dret a decidir
és patrimoni de tot el poble de Catalunya i cap persona, força o forces
polítiques poden intentar monopolitzar-lo o apropiar-se’n de forma exclusiva.
2.4.
Transparència
El Parlament
vetllarà per assegurar que es facilitin les eines necessàries perquè el conjunt
de la població disposi de tota la informació precisa per a l’exercici del dret
a decidir i promourà la participació de la societat civil en el procés.
2.5. Legalitat
S’utilitzaran
tots els marcs legals existents per fer efectiu de forma democràtica l’exercici
del dret a decidir. S’impulsaran, de forma conjunta pels grups parlamentaris
favorables al dret a decidir, al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals,
totes les iniciatives legislatives que puguin ser necessàries per l’exercici d’aquest
dret. Al mateix temps es promourà un marc de diàleg i negociació amb l’Estat
per acordar els mecanismes i les condicions de la convocatòria d’un referèndum.
2.6. Europeisme
El Parlament
defensarà i promourà l’aplicació dels principis fundacionals de la Unió
Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes, la
democràcia, el compromís amb l’estat de benestar, la solidaritat i l’aposta pel
progrés econòmic, social i cultural.
Per aquests
motius el Parlament de Catalunya expressa la seva profunda convicció de que el
procés s’ha de fer amb voluntat de permanència a la Unió Europea, donant a
conèixer el camí que ara s’inicia a les institucions europees i al conjunt dels
estats membres de la Unió Europea.
2.7. Cohesió
social
Atès que el
procés es produeix en un context de severa crisi econòmica que provoca
conseqüències greus en amplis sectors de la societat, caldrà garantir la
cohesió social del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat
catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.
2.8. Qualitat
democràtica.
La credibilitat
del procés exigeix, si es vol suscitar un ampli suport de la majoria de la
ciutadania, una acció decidida de reformes democràtiques, des del compromís amb
la transparència, la qualitat democràtica i l’honradesa.
2.9. Paper
central del Parlament.
Des del paper
central i de lideratge que ha d’exercir el Parlament, els grups parlamentaris
es comprometen a presentar, d’acord amb el Reglament del Parlament, una
proposta de creació d’una Comissió sobre el dret a l’autodeterminació, com
espai de recerca del consens polític, tant pel que fa al procés a Catalunya i a
les iniciatives legislatives a adoptar en el Parlament, com per establir el
marc de negociació amb el Govern de l’Estat.
2.10. Acord
Nacional.
El procés ha de
començar amb la signatura solemne, abans de dos mesos, d’un Acord Nacional pel
dret a decidir, amb participació del Govern, de les forces polítiques, els
agents socials i les entitats i organismes més representatius de la societat
catalana que constituiran un organisme d’impuls i seguiment del procés.
